Ja no podem esmenar cap paraula ni corregir cap gest. Anit vas dir-me que hem envellit de sobte. Fer-se vell i adonar-se'n fatiga, desconcerta; la vida esdevé massa apegalosa, hi ha poc espai per créixer i tot rossola cap endarrera fàcilment. Tenies por de caure en el buit i t'aferraves a les fustes corcades dels records que no hem viscut .Prou que pesa la vida per afegir-hi a més el llast enorme de tot allò que hauríem pogut fer. Entotsolats , vam deixar que la nit s'espessíes inútilment Un tòtil feia , per sort, d'irònic contrapunt al nostre absurd, empedreït silenci.  Miquel Martí i Pol | |||||||||
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada